Enric Miralles

Va néixer el 1955 a Barcelona. Va estudiar arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, pertanyent a la Universitat Politècnica de Catalunya, on es va graduar el 1978. Posteriorment va ampliar els seus estudis a la Universitat de Columbia a Nova York. A principis de la dècada del 1980 fou nomenat professor adjunt d'arquitectura a les universitats en les quals havia estudiat.

Va morir el 3 de juliol de 2000 a la seva residència de Sant Feliu de Codines, població de la comarca del Vallès Oriental, a conseqüència d'un tumor cerebral. Les seves restes van ser enterrades al Cementiri Nou d'Igualada, que ell mateix havia dissenyat l'any 1984.

 
Pocs arquitectes contemporanis han aconseguit una integració més gran amb l'entorn, una harmonia més pura amb el paisatge que atorga caliu i sentit al fred llenguatge deconstructivista. Les seves obres es relacionen tan estretament amb l'espai que arriben a complementar-lo, fins al punt que podríem arribar a convèncer-nos que sense l'obra el paisatge estava prèviament incomplet. En una entrevista per la revista “el Croquis” al 1995, Alejandro Zaera li proposa a Miralles una divisió entre arquitectes paisatgistes i arquitectes retratistes. Miralles contràriament al que podríem pensar de la seva  arquitectura integrada en el paisatge, defineix la seva forma de  treballar como d' arquitecte retratista. Certament Miralles té una manera de projectar molt personal, consistent en el diàleg amb l'entorn, la utilització del dibuix i el fotomuntatge com agents actius de la creació intel·lectual i l'evolució constant del projecte a través de variacions que es superposen i van desvelant el veritable rostre de la forma final. És possible que sigui conseqüència de l'ús d'aquest mètode de treball el que ho relacioni amb el d'un arquitecte retratista. De fet Miralles crea un paral·lelisme directe entre el seu procés creatiu i el realitzat per Giacometti a les seves variacions de retrats: “quelcom d'aquesta forma de treballar d'en Giacometti he intentat en aquests projectes, no en tots. Potser més en aquells on el dibuix aproximat i vague és més important…” Miralles.
Variacions de retrats “Giacometti”
 
Les potencialitats creatives d'aquestes variacions a través dels dibuixos que realitza Miralles surten gràcies als documents que va recollint prèviament, de visitar el lloc per registrar les dades tel·lúriques de l'espai. Per Miralles, a l'hora d'encarar qualsevol encàrrec era fonamental l'observació directa i personal: “escoltar a l'usuari i comprendre les seves noves necessitats”, per això utilitzava anotacions personals, visions laterals, explorant el que queda fora, establint un diàleg (amb el lloc, amb la seva gent, amb els costums i la forma d'habitar… amb els plans, amb la historia i la memòria…).“Jo canviaria la paraula de idea per la paraula diàleg, conversar més que idea. Segurament la pitjor part d'un projecte és el caràcter d'imposició (…) llavors lògicament no es pot dialogar, preguntar (…) Molts dels meus projectes es construeixen d'aquesta manera: dialogant amb el que existeix”. En definitiva, donar una especial atenció a allò existent i al context, al paisatge, a la memòria de lloc, la topografia, els seus traçats i la seva orografia. Darrera aquest treball de recol·lecció de informació, la idea inicial s'expressa amb un gest, una taca o un senzill collage (tipus David Hockney), un retall, una frase, un fragment o una anècdota que en si mateixa i de forma autònoma ja constitueix un pensament, un model constructiu a seguir.

Enric Miralles “Apunts pel parlament d'Escòcia”







Comments