04. Expressionisme alemany

En la película de Drácula de F.F. Coppola hi ha una clara relació amb la pel.licula Nosferatu (1922) de Friedrich Wilhelm Murnau pel que fa al tractament de l’ombra a través de l’il.luminació. El tamany tan desproporcionat de l’ombra del protagonista envers el mateix personatge físic, és una manera de mostrar subjectivament el caràcter extramadament malvat i pervers de Drácula.


         
F.W. Murnau, Nosferatu, 1922
Francis Ford Coppola, Drácula de Bram Stoker, 1992


Una tècnica molt caracteristica del expressionisme alemany en el cinema es la utilització de la llum com element constructiu. L’únic que Nosferatu va marcar una diferència en el sentit d’utilitzar la llum com a funció de narrar la historia (l’acció succeïx a través de l’ombra en comptes del personatge físic en si). Aquests contrasts en algunes escenes fan que donin una excessiva i repentina llum al personatge deixant a les fosques el decorat.


Seqüència de "Nosferatu", final. F.W. Murnau(1922)

                                        





En la següent escena de Drácula de Coppola http://www.youtube.com/watch?v=WL3sV71mul8 (1’54) també hi trobem el mateix recurs que en Nosferatu, encara més elaborada que la imatge de dalt. En aquesta escena de Coppola, es veu només l’ombra de la creu reflectida en la cara de Elisabetha - Mina, sense veure la mà que la subjecta. Agafa importància l’ombra sense el personatge, sinò com element propi expressiu (per tal d’ expressar una idea. En aquest cas, l’ombra de la creu que és la culpable de que Elisabetha s’ha li tanquin les portes del cel ja que s’ha suïcidat)


Es podria dir que la pel.licula de Nosferatu va innovar a la resta del cinema expressionista alemany ja que va reservar l’exclusivitat de la il.luminació només pel personatge principal dels seus films.

En les pel.licules expressionistes alemanes, la il.luminació dels personatges sempre era feta amb dos focos, deixant una clara ombra en mig de la cara. Recurs utilitzat per mostrar les dualitats del personatge. 

Exemple del recurs il.luminatiu: 

Josef Von Sternberg, The Blue Angel, 1930


Murnau també agafa personatges duals però per expressar-ho utilitza la il.luminació d’una manera diferent. 

Els personatges del cinema expressionista solien posseir caracteristiques fantasmagoriques i antinaturals; com succeix en El gabinete del Doctor Caligari (1919) (Si treballem aquesta pel.licula a l’aula la podem relacionar amb Cabaret - Sessió 7 a causa de la semblança en la tipologia de maquillatge). A més que tenien una connotació de crítica socio política fruit dels aconteixements que es vivia en Alemania en aquell periode.


Per sapiguer-hi més: http://www.encadenados.org/nou/todo-lo-demas/nosferatu-1922


A l’aula es podrien dur a terme diferents exercicis arran de la visualització de Drácula de F.F. Coppola i l’expressionisme alemany com per exemple:

- Donar el temari abans sobre il.luminació i buscar escenes de Nosferatu rellevants per tal de que puguin detectar enllaços entre films.

- Projectar l’escena de l’escala de Nosferatu i intentar recrear-la a classe per tal descobrir la funcionalitat expressiva de la il.luminació. (Tal i com varen fer els alumnes d’aquest col.legi: http://www.youtube.com/watch?v=sOuUmncpK_E

- Cercar relacions entre la tipologia d’escenografia de: Drácula - Nosferatu - El gabinet del Doctor Caligari. Aquestes dues últimes pel.licules mencionades tenen en comú que utilitzen espais d’una manera totalment oposada l’una de l’altre (per exemple Nosferatu són espais tancats a diferència del film de Robert Weine). 

- També si relacionem Drácula amb els inicis de l’expressionisme alemany és una bona manera per tal d’introduir la pintura de Munch, Kandinsky i Modigliani.


Rosa Martín.
Comments