03. Friedrich i el paisatge

Caspar David Friedrich (1774 – 1840) va ser un dels pintors més importants del romanticisme alemany. La seva obra va trenca amb el serè neoclassicisme del S. XVIII el qual l'home era la mesura de totes les coses. Friedrich, a diferencia del representat fins llavors va presentar a l'ésser humà empetitit davant la immensitat de la naturalesa presentant en tota la seva obra al ésser quaisi perdut en l’inmensitat del paisatge. 


Per l’artista el paisatge es torna un símbol de la creació divina en la qual l'home no tenia més que un paper d'espectador.  

Així, els seus quadres no són una senzilla imitació de paisatges naturals, sinó que Friedrich construeix “paisatges mentals” que són també símbols dels seus sentiments: colors alegres i figures femenines en l'època de les seves noces, creus, mussols i altres símbols funeraris al final de la seva vida i, sobretot, sentiments de malenconia i solitud a tota la seva obra.

Una creu al mar Bàltic, 1815 




Establint un nexe d’aquest artista amb la pel·lícula de Coppola podem observar que resulta perfecta per contemplar tots i cadascun dels paisatges que els escriptors i pintors romàntics van pensar per a les seves obres. Aquest recurs,es a dir, el visionat de la pel.licula fou interessant en tant que vàrem poder fer una comparativa artística i alhora establir una relació entre les diferents disciplines, a partir de les imatges i fent referències a la pel·lícula. 





El castell de Drácula. La seva degradació és similar a la qual ha sofert el personatge. Es pot apreciar per primera vegada al començament de la pel·lícula, en un plànol llunyà, en el moment en què Drácula torna després de la batalla contra els turcs i després de tenir el presagi que la seva dona està en perill, igualment que cap al final del film on la neu comença a cobrir-ho tot.



Les escenes de l'abadia de Carfax a la pel.licula rescaten l'essència de l'art de Caspar David Friedrich. Recordant obres com "
L'abadia a la roureda" de 1809 o "El cementiri de cloister sota la neu", 1819.




Seguint amb l’evident influencia de Friedrich en certs motius de la pel.licula. El pintor en diverses ocasions utilitzava "la porta", amb un gran significat simbólic, a la seva obra.

Coppola utilitza a la película el mateix element i desde el mateix punt de vista, en el seu cas amb la cámara, la porta desde una vista frontal i plana.

Porta d’accés a la mansió de Lucy Westenra 

La entrada al cementiri, 1825

 


I continuant amb la inspiració amb Friedrich, las escenes que es desenvolupen a la capella del castell, ens mostren un absis gótic que ens remet visualment, de forma inmediata a obres molt conegudes del pintor romántic alemany.

La capella del castell de Drácula
El soñador (Las ruinas de Oybin), 1835
La tumba de Hutten, 1823-1824




Les muntanyes escarpades, els precipicis, els boscos, els animals salvatges… En definitiva, la naturalesa inhòspita que tant joc dóna en les composicions romàntiques es pot remarcar en qualsevol de les escenes que transcorren a Transilvania.


El vent i el mar embravit tenen un paper destacat i hi ha nombroses referències a les quals acudir. 



Si la majoria de les vegades aquests fenòmens meteorològics són reflex de l'estat d'ànim dels personatges, en la pel·lícula, la seva presència encara adquireix més sentit si el propi Drácula és capaç de provocar la fúria dels elements.


A la pel.licula Drácula ha d'atravessar un mar agitat on el personatge hi troba certa llibertat en la solitud que li proporciona la immensitat de l'oceà.


Daniel Fuster.



Comments